Els crits de la xicalla em destorben.
Però seria injust culpar-los a ells
d'aquesta lassitud melangiosa
que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.
Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,
no n'és culpable,
ni l'excés de claror que m'obliga a servar
les parpelles mig closes.
Certament seria còmode i fàcil
--i alhora injust-- atribuir el que em passa
a qualsevol d'aquestes causes;
sé de molta gent que ho fa.
Però jo no vull caure en el parany
d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida
dins la qual només se sent el ressò
dels propis passos.